Tothom qui es troba en una situació de feblesa ha de poder demanar ajuda sense haver de patir. És una situació ben habitual no trobar un carrer o un monument quan som a un poble que no és el nostre. A ningú no el molesta que li demanin una adreça. Mostrar reticències a l'hora de demanar ajuda és desconfiar de la bona voluntat de l'altre. No ho facem, això. També és ben normal que vulguem que ens parlin en català: l'entenem més que no el castellà, ens és més còmode, ens sentim més relaxats per contestar, etc. Facem conèixer aquest desig als nostres interlocutors, sense desconfiar-ne perquè la desconfiança és una ofensa. Actuem, però, sense ferir ningú. Quan qualcú se'ns adreci en castellà, diguem tot d'una “Perdó...?” i esperem que això ja li faci entendre que ens estimam més que ens parlin en català. No us empegueïu de demanar ajuda, que no sigui rar que qualcú demani “Que li sabria greu tornar-m'ho a dir en català?”. No és una petició altiva, és una humil demostració de feblesa. Els nostres conciutadans monolingües en castellà no dubten a demanar que girem la llengua. Seria excessiu que en fessin un problema. Ells més que ningú ens han de comprendre. Si acudiu a una conferència o a una reunió que comença en castellà, aixecau la mà immediatament i digau “que els sabria greu parlar en català? És que a mi m'interessa molt el tema d'avui i no me'n voldria perdre res”. És un comportament molt normal i comprensible.
NO PASSEU PENA: ELS ALTRES ESTAN DISPOSATS A AJUDAR-VOS.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada