1. Us entenen, no en tengueu cap dubte

El procés de comprensió oral té molt poc a veure amb la descodificació dels sons que sentim. Ingènuament ens pensam que la cadena de sons emesos per qui parla és rebuda pels oients i descodificada so per so. No és així, de cap manera. Pensau en alguns casos típics: (1) anau per un passadís del vostre centre d'estudi o lloc de feina i veis venir un conegut. El saludau. Només quan ja us n'heu allunyat unes quantes passes us adonau que l'altre no us ha saludat, sinó que us ha demanat l'hora. Us girau i li deis “Ai, perdona, no t'havia entès, són les deu i mitja”. (2) Anau a comprar una barra de pa al mateix forn on acudiu cada dia. La demanau, us la donen, posau un euro damunt el mostrador, n'esperau el canvi de cinc cèntims, no us el donen i deis “i el canvi?” i us diuen “t'he dit 'és un euro', és que ha pujat”. Què ha passat aquí? Ho hem sentit, sí, però no ho hem descodificat. Per què? Perquè no escoltam com ens pensam que escoltam. La cosa va més o menys així: analitzam l'entorn (passadís, forn, etc.), hi situam l'interlocutor (conegut, dependent, etc.), recorrem a la memòria de situacions semblants (“em dirà bon dia”, “em demanarà 95 cèntims”, etc.), mobilitzam els recursos lèxics i gramaticals per contestar (“bon dia”, “gràcies”, etc.), comprovam que la previsió és adequada analitzant gests, intensitat de la veu i entonació i, només, qualque paraula, no totes; a continuació contestam i, un cop acabada la interacció, repassam el que ha passat i, si de cas, ho corregim. Aquest és l'esquema d'una interacció oral senzilla: (1) anàlisi de la situació, (2) establiment d'una expectativa, (3) preparació de l'expressió, (4) actuació, i (5) anàlisi i correcció.

EN GENERAL NO CAL RECONÈIXER TOTES LES PARAULES DE L'ALTRE PER CONVERSAR. LA INFERÈNCIA A PARTIR D'ELEMENTS NO VERBALS ÉS MOLT MÉS IMPORTANT. NO PASSEU PENA: L'ALTRE US COMPRÈN ENCARA QUE NO PARLI CATALÀ.

2. És normal que us demanin que repetiu

Especialment si la situació de comunicació no és rutinària, és normal que un interlocutor demani a l'altre que repeteixi o aclareixi allò que li ha dit. Això ocorre perquè el procés de comprensió oral no és un procés de descodificació lineal (mirau el punt 1). No passa res: repetiu el que heu dit i, si cal, d'una altra manera, però mai canviant de llengua. Desgraciadament és molt habitual que dos interlocutors desconeguts un de l'altre deixin el català perquè intueixen que l'altre no en parla. El ridícul és gran quan s'hi afegeix una tercera persona coneguda dels dos i amb la qual tots dos parlen en català.

EVITAU FER EL RIDÍCUL: NO CANVIEU DE LLENGUA.

3. No caigueu en la seducció

La imposició de vegades es revesteix de seducció. Sovint el canvi de llengua no es produeix de manera violenta, sinó que se sol·licita des d'una postura suposadament inferior. El joc consisteix a fer creure a l'altre que és superior i que no li costa gens canviar de llengua per afavorir una persona menys dotada intel·lectualment, més desgraciada. No caigueu en aquest parany: tot d'una que haureu canviat de llengua quedareu en una situació d'inferioritat real, atès que el vostre interlocutor té molts més recursos que vosaltres en la seva llengua. No intenteu discutir-hi en la seva llengua. Recordau, si voleu, que una almoina no treu ningú de la pobresa.

CANVIAR DE LLENGUA NO ÉS UN FAVOR, ÉS ALLUNYAR L'INTERLOCUTOR DEL CONEIXEMENT.

4. La feblesa és un avantatge

Tots els avanços dels castellà als Països Catalans en l'àmbit de les relacions particulars s'aconsegueixen gràcies a la ignorància: ignorar el català els situa en una posició d'avantatge. Seguiu-ne l'exemple. Fixau-vos que el vostre castellà tampoc no és tan bo. Segur que tots podeu contar anècdotes d'haver-vos sentit en inferioritat de condicions parlant castellà amb castellanoparlants. És possible que fins i tot els vostres interlocutors hagin rigut de vosaltres per la manera com pronunciau o perquè us heu equivocat de mot o no coneixíeu una determinada expressió. Evitau aquestes situacions doloroses: quan les relacions es basen en la igualtat, ningú riu de ningú. Deixau sempre clar que us estimau més parlar en català.

EVITAU QUE ES RIGUIN DE VOSALTRES: PARLAU SEMPRE EN CATALÀ.

5. No us empegueïu: demanau ajuda

Tothom qui es troba en una situació de feblesa ha de poder demanar ajuda sense haver de patir. És una situació ben habitual no trobar un carrer o un monument quan som a un poble que no és el nostre. A ningú no el molesta que li demanin una adreça. Mostrar reticències a l'hora de demanar ajuda és desconfiar de la bona voluntat de l'altre. No ho facem, això. També és ben normal que vulguem que ens parlin en català: l'entenem més que no el castellà, ens és més còmode, ens sentim més relaxats per contestar, etc. Facem conèixer aquest desig als nostres interlocutors, sense desconfiar-ne perquè la desconfiança és una ofensa. Actuem, però, sense ferir ningú. Quan qualcú se'ns adreci en castellà, diguem tot d'una “Perdó...?” i esperem que això ja li faci entendre que ens estimam més que ens parlin en català. No us empegueïu de demanar ajuda, que no sigui rar que qualcú demani “Que li sabria greu tornar-m'ho a dir en català?”. No és una petició altiva, és una humil demostració de feblesa. Els nostres conciutadans monolingües en castellà no dubten a demanar que girem la llengua. Seria excessiu que en fessin un problema. Ells més que ningú ens han de comprendre. Si acudiu a una conferència o a una reunió que comença en castellà, aixecau la mà immediatament i digau “que els sabria greu parlar en català? És que a mi m'interessa molt el tema d'avui i no me'n voldria perdre res”. És un comportament molt normal i comprensible.

NO PASSEU PENA: ELS ALTRES ESTAN DISPOSATS A AJUDAR-VOS.

6. No us sentiu culpables

Desgraciadament molt sovint sentim a dir coses com “Jo ja m'hauria llançat a parlar català, però és que els catalanoparlants em parlen en castellà”. Aquest tipus de conducta dels catalanoparlants és clarament immoral i atempta directament contra l'obligació d'ensenyar que tenim tots els ciutadans. No insultau ningú si li parlau en català. Ben al contrari, l'ajudau. Aquesta és una actuació cívica que, si us ha de produir cap efecte, només us pot fer sentir orgullosos. Ben igual que quan evitau pel carrer que qualcú caigui o colliu un paper de terra per tirar-lo a una paperera. Certes persones políticament motivades poden intentar fer-vos sentir culpables perquè els parlau en català. No caigueu en el seu joc. En casos greus fins i tot poden causar un conflicte obert en públic. No us altereu. En aquestes situacions val més no discutir. Teniu la raó de part vostra. Mostrau-vos amables, donau a conèixer que no compreneu la reacció de l'altre, somreis comprensivament movent el cap d'un costat a l'altre: això sempre us farà trobar aliats entre els espectadors de l'escena. I, sobretot, quan us allunyeu del lloc dels fets, reforçau la vostra actitud amb un orgull ben legítim d'haver complert amb un deure cívic. Si en tots els camps tothom es comportàs com vosaltres, tot aniria millor.

PARLAR SEMPRE EN CATALÀ ÉS ENSENYAR EL QUI NO SAP: N'HEU D'ESTAR ORGULLOSOS.

7. No teniu obligació de parlar en castellà

La legislació actual no obliga ningú a parlar en castellà. És cert que la Constitució Espanyola de 1978 diu que tots els espanyols tenen el deure de conèixer el castellà, però ni aquesta constitució ni cap llei que la desenvolupa obliga els ciutadans a demostrar aquest deure més enllà del procés de formació o, com és natural, per exercir determinades feines –com també es pot exigir el coneixement del català o d'altres llengües–. Enlloc diu que el castellà hagi de ser la vostra primera llengua. No ho és ni cal que ho sigui. El nostre sistema legal no ho pretén. Ningú no us pot fer sentir culpables pel fet d'expressar-vos sempre en català. És un dret.

No teniu obligació legal de demostrar en la vostra vida com a ciutadans adults que sabeu el castellà. Està molt bé saber llengües, però quan ja ens n'hem examinat, no tenim per què demostrar que en sabem. Recordau sempre la diferència entre obligació de conèixer i necessitat de demostrar que coneixeu.

NINGÚ NO US POT OBLIGAR A PARLAR EN CASTELLÀ.

8. Viviu a un territori on el català és llengua oficial

El català és llengua oficial de les illes Balears i teniu dret que l'administració i les empreses de més de tres empleats us tractin en català. Recordau sempre que a l'hora de sol·licitar un servei o de negociar un preu o de protestar per un mal servei l'interlocutor sempre tindrà avantatge si us fa canviar de llengua. Exigiu el dret d'expressar-vos en català i DE SER TRACTATS en català. D'aquest dret en depenen d'altres que sustenten la vostra condició de ciutadans i de consumidors. Apreneu a demanar les coses, no per no “ferir” l'administració o les empreses, sinó perquè inicialment costa fer un exercici d'exigència. El nostre tarannà és pacífic i sempre ho ha de ser, però justament allà on es conculca un dret d'un ciutadà, allà ha començat a perdre's la pau. Feis-ho d'aquesta manera: dirigiu-vos en català a la persona que us ha d'atendre; si aquesta us contesta en castellà somreis fent cara d'estranyesa, com si us passàs una cosa inesperada; quan l'altre acabi digau “perdó...?”, i, si l'altre continua en castellà, digau, sense perdre el somriure, “és que jo això no ho entenc molt bé i m'estimaria més que m'ho digués en català”. Si l'altre canvia de llengua, per malament que parli el català, deixau-ho córrer, ja està bé perquè la temptació que vosaltres canvieu de llengua ja estarà conjurada. Ara bé, si l'altre continua en castellà, digau amablement: “que no em pot atendre una persona que parli en català?”, i esperau reposta. Manteniu-vos ferms, però amables en l'expressió. L'amabilitat és el vostre suport. Mentre sigueu conscients de la vostra pròpia amabilitat en el tracte no dubtareu de si estau actuant correctament. Si el vostre interlocutor vol trencar les regles del joc, actuarà contra aquesta amabilitat vostra: intueix que si us treu del solc entrareu en el seu terreny i aleshores us vencerà, probablement amb el suport dels espectadors. No sortiu de la vostra bombolla de feblesa amable: convenceu-vos que el vostre paper no és imposar la vostra llengua, és demanar ajuda des de la feblesa. Si sabeu transmetre aquesta sensació minareu la resistència de l'altre i li provocareu sentiments de culpabilitat. Haureu guanyat.

NO RENUNCIEU ALS VOSTRES DRETS, PERÒ EXERCIU-LOS DE MANERA INTEL·LIGENT.

9. Les coses són com són

Quan sentiu que qualcú posa en dubte la unitat de la llengua, els orígens de la llengua, les possibilitats de viure en català o qualsevol altra cosa per l'estil, no entreu mai a la discussió. No se'n treu res mai. Són discussions interessades. Ben segur que vosaltres no en començau mai, de discussions d'aquestes. Per què heu de discutir de coses que ja estan ben establertes? Així, doncs, qui les inicia, aquestes discussions? Ah, és clar, les inicien aquells a qui poden fer profit. Deixau-ho córrer. És possible que qualcú us vulgui provocar directament, amb un argument d'aquests. Reaccionau-hi com si us haguessin contat un acudit. Hi podeu riure un poc, si voleu, però no hi entreu. Un sol intent d'aclariment i ja heu legitimat el paper de l'interlocutor. Fixau-vos que si l'interlocutor ja us coneix com a “catalanista” (“persona normal”, diríem nosaltres), sempre intentarà convidar-vos a discutir aquests temes quan té espectadors. Si entrau a la discussió, ell farà veure als espectadors que la situació és simètrica: que els seus arguments són tan bons com els vostres i que, al cap i a la fi, tot és qüestió d'”opinió”. Vosaltres us hi rebel·lareu i passareu per persones que no respecten l'opinió dels altres. Observau que en aquest moment tota la bel·ligerància del vostre oponent dialèctic s'ha convertit en amabilitat envers els espectadors, i que vosaltres estau enfadadíssims i us costa contenir la ràbia. El vostre oponent ha guanyat.

NO DISCUTIU MAI SOBRE LA LLENGUA.

10. Siau actius

Siau positius. El catastrofisme sobre la situació del català reforça l'estratègia dels oponents. Imaginau-vos la situació d'una persona castellanoparlant que acaba d'immigrar a les illes Balears i que, en arribar-hi, descobreix que s'hi parla català. Fins i tot si no té cap postura ideològica predefinida, aprendre el català li representarà un esforç: redefinir la idea que s'havia fet de la nostra societat, trobar un sistema d'aprenentatge, vèncer la vergonya que ens fa a tots començar a parlar una llengua nova, trobar persones que li vulguin parlar en català, etc. Ara imaginau-vos que, a més a més, qualcú li ha dit que al català li queden quatre dies i que tanmateix tots els catalanoparlants també parlen castellà. Sigueu sincers: què faríeu en la seva situació, possiblement complicada per la seva feble situació personal? No sou catalanoparlants? No n'estau orgullosos? No estau disposats a fer un esforç perquè sigui possible viure les vint-i-quatre hores del dia en català? Actuau-hi en conseqüència, doncs. Mirau els anys de vida que us queden i els dels vostres fills, si en teniu. Pensau tota la gent que és com vosaltres i pensa fer tot el que pugui per continuar fent del català una llengua útil. Aplicau els consells d'aquesta llista i viviu sempre en català. Però, a més a més, feis-ho amb orgull i transmetent aquest orgull d'una manera positiva, especialment a les persones que encara no parlen català. L'orgull positiu no ha de ser una barrera d'exclusió, és un motor de força, una esperança que tot anirà bé ...Sí, és cert que pareix que les coses es compliquen, però si no hi ha aquesta mica d'orgull i de creure en les coses que feim, ja no val la pena que comencem a caminar.

TRANSMETEU SEMPRE UNA SENSACIÓ DE CONFIANÇA EN EL FUTUR DEL CATALÀ.